Fa molts anys, quan els besavis eren joves, no hi havia televisió, però creien en les bruixes, en encanteris, en dimonis i en fades. A més a més tots coneixien o havien viscut alguna història emocionant i màgica amb aquests personatges.
Les dones sabien preparar herbes medicinals i coneixien rituals màgics per endevinar el futur i els nens i nenes cantaven la cançó de les bruixes agafant-se de les mans:
-“En la nit dels Pirineus,
Volten bruixes amb barret.
Amb escombres de platí,
Netegen el firmament...”
Jo només contaré el que li va passar al meu besavi.
Ell era pastor i la nit de Sant Joan baixava el ramat a beure al barranc de Villacarli, quan va veure roba de dona plegada sobre una pedra. Només podia ser una bruixa!. En aquella època només les bruixes es banyaven despullades al riu. Va pensar en gastar-li una broma. Es va treure la creu que portava penjada al coll i la va deixar sobre la roba. Va recordar que les bruixes no podien apropar-se a una creu ni dir el nom de Déu.
La bruixa va començar a cridar:
-“Treu això d’asti. Si no te'n penediràs.”
-Què és això? Li deia el meu besavi.
-“Si no ho treus no veuràs del mon més al teu fill”
El besavi va agafar la creu i va tornar corrent a casa seva agafant tota l’herba falaguera que va poder. Tenia un nen acabat de nàixer que encara no estava batejat i havia sentit que les bruixes els agarraven per oferir-los la nit de Sant Joan al Mascle Cabró. Va tancar totes les portes i finestres deixant fora herba falaguera per a protegir-se i va fer foc per que les bruixes no poguessin entrar per la xemeneia.
Va agafar al seu fill al coll i el va vetllar tota la nit.
Quan es va fer de dia va poder anar a dormir. El perill havia passat.
JOAN
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada